L’Estat som jo, diuen que va afirmar el Rei Lluis XIV davant del Parlament de França, uns anys abans de la Revolució francesa que va acabar amb l’Absolutisme i va aportar el concepte modern d’Estat fonamentat amb la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial. Aquesta revolució sembla que volia arribar a Espanya 189 anys després, amb la mort del dictador, però avui és prou evident que la democràcia espanyola encara està més a prop dels absolutismes que dels equilibris de poders: aquí cada un es considera absolut i intocable en l’exercici de la seva quota de poder.

En aquest context de deriva institucional, de crisi existencial sempiterna de l’Estat Espanyol és on s’ha d’emmarcar la marrulleria d’aquests darrers dies del president Pedro Sánchez.

Pedro Sánchez, amb un menyspreu absolut de la institució que presideix i confonent la seva persona, el seu partit, la seva dona i el seu càrrec de president amb “Espanya”, ha montat el major show mediàtic dençà de la retransmissió en directe de l’assessinat del pobre regidor Miguel Ángel Blanco l’any 1997. Com en aquella ocasió, tot el país sabia que algú moriria. En aquest cas, qui torna a morir és la democràcia, el concepte mateix d’Estat Democràtic, tal com s’entèn en dret constitucional comparat. Però, com aleshores, res surt gratis quan es deixen les decisions polítiques en mans de fanàtics. I Pedro Sánchez pertany a aquesta mena de fanàtics de la política que, per tal d’aconseguir els seus objectius, son capaços de gaire bé qualsevol cosa, fins i tot de fer fer el ridícul al seu partit.

Tot el que ell i el seu partit han denunciat aquests dies, ho venen patint mols d’altres ciutadans des de fa anys. Alguns de fa segles i es diu despotisme, dictadura, colonialisme, feixisme, absolutisme, persecució, lawfare, manca de democràcia real, desmemòria històrica, hipocresia… cada època té la seva denominació preferida, però en el fons sempre tenen la mateixa causa: en cada moment històric ha sorgit algú que ha confós la nació amb la seva persona i la seva secta. I, es clar, han volgut imposar-se a la resta sense importar les conseqüències: En comptes de servir, han arribat al seu moment per servir-se’n.

Les eleccions gallegues no han anat gens bé per al Psoe, abans tampoc les autonòmiques de via lenta. Les basques no han estat per llançar coets i les catalanes… Ah, les catalanes! Novament els catalans en el centre de totes les estratègies antidemocràtiques. Les eleccions al Principat del mes de maig se’ns dubte han estat l’objectiu d’aquesta utilització marrullera i indigna de mitjans institucionals en favor d’objectius partidistes. Com el 2017, establir segons quins precedents, aleshores el 155, té conseqüències nefastes per a tothom. Les de 2017 les patim avui a les Illes en forma de governs feixistes (i, per tant, en forma de regressions culturals, socials, sanitàries, judicials, mediambientals, educatives…), perquè a Psoe i a PP ja els va anar bé aleshores amollar els “orcs” a pasturar contra els principatins “rebels”.

Antoni Bassas ho resumeix a l’Ara

Ara, una vegada més amb l’excusa de Catalunya, s’estableix el precedent d’usar i abusar descaradament dels mitjans institucionals i de les xarxes clientelars subvencionades i/o concessionades, en favor dels interessos merament electorals. Què farà el Psoe quan el Pp s’aferri a aquest precedent? Bramar? I se’ns dubte que ho farà, bons són a Can Pp per anivellar el llistó de la involució cada vegada que el Psoe mostra la seva pota antidemocràtica.

Des de la modèstia d’una publicació de barriada com la nostra, no podem deixar passar aquests fets sense piular i deixar-ne constància, per tot allò de negatiu que escamparà en la vida dels nostres pobles i barris. El que ha fet Pedro Sánchez, el que ha fet el Psoe, és profundament indigne i no farà més que complicar-nos l’existència a tots els ciutadans, regalant-nos noves dècades d’involució democràtica i de retallada de drets; si és que Espanya té encara marge per involucionar més aquests darrers temps. Esperem que les eleccions catalanes els tornin a deixar on els correspon estar pels seus propis mèrits, i pel seu menyspreu per la democràcia i les regles del joc. Algun dia n’hauran d’aprendre. No serà aquesta legislatura, a la vista de les mesures de regeneració presentades avui pel president… Exactament el que estaven pensant, cap ni una.

Joan J. Prats, president de Son Quint

Post scriptum. Curiosament, en publicar aquest article editorial no ens consta que cap partit hagi denunciat aquests fets davant la Junta Electoral de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *