Quan subvencionar acaba ofegant la societat civil

Cada estiu es repeteix la mateixa escena. Entitats que han desenvolupat activitats durant mesos, que han avançat doblers de la seva pròpia butxaca, que han assumit compromisos amb professionals i proveïdors i que, malgrat haver complert escrupolosament les seves obligacions, continuen esperant el cobrament de subvencions ja concedides. Mentrestant, han de demanar pòlisses de crèdit, ajornar pagaments, reduir activitats o, senzillament, plantejar-se si val la pena continuar.

No és un problema puntual. És un problema estructural.

La societat civil organitzada constitueix un dels pilars fonamentals de qualsevol democràcia madura. Les associacions, fundacions i entitats sense ànim de lucre arriben allà on sovint les administracions no poden arribar. Coneixen el territori, detecten necessitats abans que ningú, mobilitzen voluntariat, generen comunitat i aporten una capacitat d’innovació i d’implicació que difícilment es pot reproduir des de l’administració.

Aquesta realitat és especialment evident en àmbits com el medi ambient, la cultura, el patrimoni, l’acció comunitària o l’atenció social.

Precisament per això, el sistema públic de subvencions hauria de ser un instrument per enfortir aquesta xarxa social. Malauradament, massa sovint acaba convertint-se en un obstacle.

El model actual parteix d’una idea que, en principi, sembla raonable: controlar rigorosament els recursos públics. Ningú no qüestiona aquesta necessitat. Els diners públics exigeixen transparència, control i responsabilitat.

El problema és quan aquest objectiu legítim deriva en un sistema construït sobre la desconfiança permanent.

Cada convocatòria té formularis diferents. Cada administració exigeix una documentació pròpia. Les justificacions arriben a un nivell de detall que, en molts casos, supera el que seria exigible fins i tot en una auditoria privada. Es multipliquen certificats, declaracions responsables, memòries, annexos, factures, comprovants bancaris, indicadors, fotografies, llistes d’assistència i informes tècnics que consumeixen una quantitat enorme de temps i recursos.

I tot això recau sobre entitats que, molt sovint, funcionen gràcies a persones voluntàries.

La paradoxa és evident: el sistema creat per ajudar la societat civil acaba absorbint bona part de les seves energies.

Però hi ha encara una conseqüència més greu: la manca de liquiditat.

Moltes convocatòries exigeixen executar el projecte gairebé íntegrament abans de cobrar. Això converteix les entitats en finançadores involuntàries de les administracions públiques. Han d’avançar els recursos, assumir els riscos i esperar, de vegades durant molts mesos, el cobrament d’unes subvencions que legalment ja tenen reconegudes.

No totes les entitats poden suportar aquesta situació.

Les grans organitzacions disposen de tresoreria, patrimoni o capacitat per obtenir finançament bancari. Les petites associacions de barri, les entitats culturals, mediambientals o veïnals, en canvi, sovint no tenen cap altra opció que reduir l’activitat o desaparèixer.

Aquesta és probablement la conseqüència més preocupant del sistema actual: afavoreix les estructures més grans i expulsa les iniciatives més modestes, que sovint són també les més arrelades al territori.

Cal recordar que el model continental europeu es basa, precisament, en una major implicació de les administracions públiques en el suport al teixit associatiu. És una opció política legítima i representa, en molts aspectes, una mostra de maduresa institucional respecte de sistemes més dependents de la beneficència privada o del mecenatge, com els anglosaxons.

Però aquesta aposta només té sentit si funciona.

Quan el sistema és tan complex que desincentiva la participació ciutadana, quan obliga les entitats a convertir-se en expertes en burocràcia abans que en la seva pròpia missió, quan el principal problema deixa de ser desenvolupar un projecte i passa a ser sobreviure administrativament, alguna cosa s’ha desviat del seu objectiu inicial.

No es tracta de reduir els controls.

Es tracta de fer-los intel·ligents.

Cal una reforma profunda de la normativa de subvencions que incorpori algunes mesures senzilles però decisives.

En primer lloc, garantir un sistema estable i legalment regulat de bestretes i pagaments parcials durant tot el període subvencionable, adaptat a l’execució real dels projectes. Les entitats no poden continuar actuant com a bancs de les administracions.

En segon lloc, harmonitzar els procediments. No té sentit que cada administració inventi els seus propis formularis, criteris i sistemes de justificació. Una estandardització reduiria costos tant per a les entitats com per a la mateixa administració.

Finalment, cal recuperar el sentit original de la justificació: demostrar que els recursos públics s’han destinat a la finalitat prevista. No convertir cada expedient en una auditoria exhaustiva que consumeix més recursos dels que pretén protegir.

El principi inspirador no hauria de ser la sospita sistemàtica, sinó una confiança institucional exigent però equilibrada. Fiscalitzar no és desconfiar de tothom; és verificar amb criteris proporcionats.

Existeix encara una altra tendència que convé observar amb preocupació. En lloc de reforçar la societat civil, algunes administracions opten cada vegada més per externalitzar la dinamització social mitjançant grans contractes públics adjudicats a empreses. Aquest model pot ser adequat per a determinats serveis, però difícilment pot substituir el valor que aporten les entitats sense ànim de lucre: l’arrelament territorial, el compromís voluntari, la continuïtat, la independència i la capacitat de generar capital social.

La cohesió comunitària no es pot licitar.

Es construeix.

I aquesta construcció necessita una societat civil viva, crítica, forta i econòmicament viable.

Si volem preservar aquest patrimoni col·lectiu, és hora d’entendre que simplificar no significa relaxar el control. Significa posar l’administració al servei de l’interès general.

Perquè una administració eficient no és la que exigeix més papers.

És la que aconsegueix que els recursos públics arribin a temps a qui treballa, cada dia, per millorar la vida de tots.