Els rosers robats: quan la misèria moral arrenca més que plantes.
El passat 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, es va organitzar un acte comunitari davant del Casal d’Entitats de Son Rapinya: Persones majors del Club de Gent Gran, voluntariat de Son Quint i del mateix Casal, amb la participació d’infants del CEIPIESO Son Quint, varen sembrar sis rosers amb les seves pròpies mans. No era jardineria: era transmissió de valors, era educació cívica, era fer barri.

Dies després, el 4 de maig, es va continuar la feina: àloes, terra remoguda, cura de l’espai. Un projecte modest, però carregat de sentit. Un d’aquests espais que no surten a cap titular però que sostenen el teixit social.
Avui, 6 de maig, aquell espai ha aparegut profanat.
Els rosers han estat robats.

No arrabassats per necessitat, sinó per pura misèria moral. Els forats, perfectament visibles —com es pot apreciar a les imatges—, delaten una acció deliberada. I al costat, com una burla grotesca, una llauna de cervesa abandonada. Una firma. Un menyspreu.
El contrast és colpidor. A les imatges del jardí del dia 23 d’abril, es veuen mans grans i petites treballant juntes, infants aprenent a plantar, persones majors transmetent paciència i estima per allò col·lectiu. A les d’avui, 6 de maig, només queda terra remoguda i buits. No només han pres les plantes: ens han arrencat un gest compartit. Han empobrit moralment Son Rapinya.
Aquest fet obliga a abandonar qualsevol ingenuïtat. Ens havíem arribat a plantejar que, tal vegada, no caldria protegir la pastera amb filferros. Pensàvem —amb una confiança que avui esdevé temerària— que un simple cartell explicant que aquell jardí era obra de la gent gran de Son Rapinya bastaria per garantir-ne el respecte. No ha estat així.
I aquesta constatació és, probablement, el més amarg de tot plegat.
Perquè el valor material dels rosers és irrisori. Uns pocs euros per unitat. Però el valor simbòlic, educatiu i comunitari és immens. Això és exactament el que s’ha ultratjat.
Aquest robatori no és un fet aïllat ni anecdòtic. És l’expressió d’una degradació més profunda: la pèrdua de respecte per allò que és de tots, la incapacitat de reconèixer el valor del treball altruista, la banalització del bé comú.
I ara, la realitat imposa conseqüències.
Si es vol continuar amb el projecte del jardí del Casal, ja no serà en les mateixes condicions. Caldrà invertir més recursos, més temps, més diners. Potser caldrà posar tanques, sistemes de protecció o vigilància. Allò que havia de ser un espai obert i compartit haurà de defensar-se com si fos propietat privada.
És aquest el model de convivència que estam acceptant?
El més trist no és el robatori en si, sinó allò que ens obliga a assumir: que la confiança ja no és suficient, que la bona fe ja no protegeix, que fins i tot els gestos més nets poden ser objecte de depredació.
Malgrat tot, la nostra determinació és clara: continuarem sembrant el jardí, continuarem tenint cura d’aquest espai. Per això, feim una crida ciutadana perquè el pròxim dia que tenim taller de jardineria, dilluns dia 11 de maig, tothom que tengui algun roser i ens el vulgui regalar el dugui a partir de les 17 h al Casal i, entre tots, sembrarem totes les roses que ens porteu.
Si també voleu dur-nos plantes arbustives o espècies que necessitin poca aigua o poc manteniment, també les sembrarem. En acabar, convidarem a una consumició gratuïta al Casal totes les persones que hagin col·laborat en la restitució del jardí.
Perquè si cada acte incívic aconsegueix una reacció comunitària encara més cívica, entre tots aconseguirem un barri més habitable, més amable i més de tothom.
Els rosers han desaparegut. Però el que realment està en joc és si també desapareixerà la voluntat de fer barri.
I això, per sort, encara depèn de nosaltres.